Ja som al cap del carrer. Poc ens ho esperàvem poder fer tot el curs sencer. Que si tancarem un dia, que si tancarem un altre, que si no podrem fer colònies, que si pim, que si pam... i al final, entre mascaretes que deixaven veure el nas, grups bombolla que a vegades explotaven i gel que miràvem de resquitllada, hem acabat el curs tots plegats. I sí, un curs especialment ben normal. Quina sort que hem tingut!
L’inici va ser fantàstic. Les mirades dels infants, assedegades de companys, d’escola, prometien un curs il·lusionant. Segurament el fet d’haver-nos trobat a mancar, del record d’aquells dies confinats, ha fet que ens mirem diferent, que valorem molt més els moments que tenim i que gaudim més dels que som.
En aquest curs, que hem fet menys del que voldríem i molt més del que esperàvem, hem après a trobar-nos. A mirar-nos d’una altra manera i ens sabem junts. Plegats. Potser ens hem trobat menys, però les estones que ens hem trobat tots, han estat màgiques. Retrobaments amb mirades de complicitat i ara, que s’acosta el final, és el moment de dir adéu als grans. Als de sisè. Alcen el vol.
Alguns, com l’Alba, que ha crescut de cop. Un dia petita, l’endemà, tota una noia. S’ha fet gran i té aquell tarannà reposat, tranquil, que posa pau al grup, que ho fa tot fàcil, amb una complicitat sàvia, mostrant una empatia balsàmica. Sempre sumant. D’altres, com el Lluc, ens ha mostrat la seva cara alegre, el seu posat més exigent. D’idees clares i assedegat de coneixements, ha impregnat el grup de curiositat, a vegades esperonant, d’altres, qüestionant-ho tot. Sí, potser tot era massa a vegades, però mostrar-se com s’és, obre un camí als demés. De la Ginebra què en direm, que es mostra segura d’ella mateixa. Té les coses clares. Sap el que vol i el que no i, buff! si li voleu canviar el que vol. Prepareu-vos per argumentar. Per raonar i pactar. Però està bé, tenir les coses clares és una virtut, com saber canviar l’opinió. Tot està bé. Amb el grup, capaç d’analitzar el que surt. Posant paraules a situacions confoses. Riallera i alhora un poc tímida i es tan segura com l’Araitz. Ja pots dir naps o cols, que si ella vol bacallà, allà la trobaràs. Preparant el peix. Es mostra segura, confiada, tot i que a mesura que avança, algun dubte l’assalta. Meticulosa quan vol, endreçada ben poc, mil feines a l’hora la pots trobar fent. Amb el grup, mostra un criteri clar i l’exposa de manera raonada. L’Hèctor ha començat aquest curs. Ves qui ho diria. De lluny, sembla que fos aquí de sempre. Un més de la colla. A tots se’ns ha fet curt. L’hem descobert. El voldríem més. És un infant que se’ns ha mostrat exigent, seriós i a l’hora juganer. Gaudint de la seva estada a l’escola, bevent a grans glopades el temps compartit, assedegat de vivències. Tot l’emociona, molt el fa vibrar i els seus ulls, escrutadors, s’han omplert de moments. I l’altre, el Berenguer. Bufff... què dir-ne. Sabeu que em toca. D’entrada aquell somriure i la mirada franca, que s’obre als companys, de xics i grans. Una mirada sincera, oberta, càlida. De feina, anar fent, tampoc ens passem, però aprendre el fa vibrar i davant d’un repte, s’hi llença. A descobrir coses. A aprendre. Amb els altres infants s’ha mostrat juganer, bromista.
Sis que se’n van. Sis que alcen el vol. Amb ales fortes, fermes, algunes de mil colors, altres no tant, però se’n va un grup bonic. Un grup estimat. Un grup que ha fet pinya, que s’han mostrat grans, molt grans i ens han ensenyat a fer colla.
