A Roses amb els de sisè

Per veure més fotos cliqueu aquí. 

Bon viatge...

 Quin any més estrany. Quin curs més curiós. Vàrem començar amb energia, il·lusió i empenta i de cop, tot es va estroncar.  Al davant teníem un curs que sent el vostre darrer, el colofó a anys d’escola, havia de ser especial. I, i tant que ho ha estat. Molt d’especial i més encara estrany. Vosaltres, els grans, ja al setembre fèieu de grans i albiràveu un curs emocionant, ple de projectes, d’històries, de jocs i companys. Prometíeu un curs inoblidable. Com les plantes a la primavera, la florida s’acostava i al davant, teníem un curs d’aquells dignes de recordar, per créixer i florir i... Ben segur que el recordarem. Sobretot pel confinament, perquè és l’anècdota que a tots ens ha trasbalsat, però aquest, que no deixa de ser una gota dins l’oceà en el vostre pas per l’escola Vall de Néspola, que no ens tapi tot allò que hem viscut aquests anys plegats, colònies, sortides, jocs, amistats i un munt de vivències que ens han fet colla, que han fet que ens coneguem i estimem més, i siguem com som i demà, que segur que recordarem el confinament, no deixem de recordar tot allò que hem viscut. Tot allò que el vostre pas per l’escola ens ha ensenyat. Us ha ensenyat. 

Alguns ja corríeu per l’escola de molt petits, d’altres, un xic més grans. Però és ben cert que amb el temps això ja ni es nota, tots som família i tant hi fa quan vam arribar, perquè la massa ha esdevingut homogènia i el pa serà ben bo. 

Amb aquests anys heu canviat molt, moltíssim. Heu crescut, us heu fet grans, heu après i ens heu ensenyat i la motxilla que us emporteu és tan gran com la que deixeu. Aquí ens queden les anècdotes, els records, les vivències, que de tant en tant rescatarem i mentre les recordem, somriurem, perquè heu deixat empremta a l’escola. Heu deixat una petjada ben profunda que ajudarà a fer l’escola del demà.  

Sembla un tòpic, però no en té res, perquè l’escola som els que hi som i els que hi han estat, i com una planta que cal regar i va creixent, els que vinguin la faran créixer, però recordant els que heu passat, la llavor que heu deixat. 

Cadascú aportant el seu gra de sorra, la seva personalitat. Una, digues-n’hi Vera, encomanant el somriure burleta, aportant amistat, acompanyant als companys, un altre, potser el Lluc Amigó, sent afectuós i alhora reservat, capaç de bromejar i creixent com el que més. Esdevenint el jove que ens fa els ulls brillar. En Lluc Lleyda, somriure murri, concentrat i treballador, fent les coses fàcils, sent l’amic conciliador, sensible i amatent, mentre en Nico, taciturn i observador, amb aquell d’humor treballat, irònic i fi, amic incondicional, mostra la seva cara més afable, amorosa i tímida quan et coneix. Quan hi ha confiança, com tots. Perquè si una cosa hem aconseguit, és tenir-nos confiança. Confiar.   

Ara, a cada passa vostra, a cada ensopegada, a cada encert, hi ha una passa nostra, un encert nostre i una ensopegada nostre, perquè plegats, ens hem fet grans i hem esdevingut més savis, i segur que hem après tant nosaltres com vosaltres, perquè sovint ensenya més aquell que no s’ho proposa que aquell que vol.   

Hem après a estimar-nos, a respectar-nos, a escoltar-nos... hem après a ser grup, a ser tribu i cadascú ha aportat allò que sap i ha après dels altres, creixent. 

Amb el temps, ens hem conegut i respectat. A l’escola us hem vist riure, plorar, enfadar-vos o estimar. Us hem vist tant, que us sabem del tot i per això, estem tranquils. Sabem que marxen els grans, però dels grans en majúscula i al davant se us obre un nou camí, un nou horitzó. Sense tanques, sense traves, perquè allà on vulgueu anar, anireu, allò que vulgueu fer, fareu i al darrere, ens tindreu, potser no de cos, potser no físicament, però sempre podreu cercar aquella veu amable que us esperoni, perquè quan ens necessiteu, hi serem.