Tancat per vacances!
Tornem al setembre, llegirem a molts llocs. Perquè després d’un any ple de molt, de tot sembla, toca descansar i omplir-se de nou. Deixar passar el temps per badocar, per sentir les cigales cantar o bé per remullar-nos mentre fem un gelat. L’esbarjo, el tindrem tots, el retorn a la Vall de Néspola, alguns.
Perquè de nou ens trobem en aquella cruïlla. A aquell tomb del camí. Mirem enrere i el camí fet plegats, ja sigui un camí que ve de lluny o comença a prop, és un camí que s’ha anat engalanant. Un camí que hem fet junts i que a tots ens ha canviat. A l’inici semblava un petit pedregar. Diferents senders que a vegades es creuaven, senders plens d’herbes i entrebancs, cadascú pel seu caminoi, alguns trobant-se de tant en tant, però a mesura que aquest s’ha anat acostant, s’ha anat obrint i aplanant, i ells, trobant. I no només això, han anat creixent plantes boniques als vorals i el camí ha començat a fer baixada. Una baixada suau i agradable.
Avui, passem les darreres pàgines d’un curs especial. Un curs ple de vivències, que ens ha costat tancar, perquè quan estàs bé, quan et sents a gust, amb aquells amb qui comparteixes camí, que et sents tan proper que els sents dels teus, la família que hauries triat, desitges que aquest no s’acabi. Perquè demà tot serà diferent i ha de ser diferent. Perquè créixer és això, omplir la motxilla pel camí que vindrà, per fer-lo lleuger tot esperant els canvis. Desitjant els canvis. Estrany, no? Omplir una motxilla per fer el camí més lleuger! Però és així, perquè al sac tindrem les eines que ens facilitaran l’avançar.
Una comunitat com la nostra és com un vaixell, on cadascú té el seu paper. No tots es veuen d’entrada. No tots són lluminosos, però tots són imprescindibles. Cadascú juga un rol indispensable, perquè el grup d’avui, és el fruit de tots els seus elements, del que s’ha viscut i del que es viu, i tothom és important i necessari i no hem de renunciar a res ni a ningú.
Avui, ens acomiadem dels grans i és curiós, perquè si parléssim de colors, serien com el pigment del grup. Perquè un grup beu de tots els seus membres, però alguns, pel que sigui, afegeixen un toc especial. Un toc característic que li dóna el matís que el fa reconèixer.
I aquest any hem tingut uns grans complementaris. Un grup d’aquells que desperten la complicitat, on les mirades diuen molt, on amb un cop de cap, es parla abastament.
Hem vist un David que s’ha fet gran, molt gran, un bon company que dóna molt, que fa fàcil estar amb ell, amb un cor immens. Nexe en molts moments. Sensible, afectuós, estimat, responsable, com l’Arnau, un altre dels grans. L’Arnau, que amb el seu parlar mesurat i els seus mots a vegades estrambòtics, digueu-ne palitroques o terminats, ens ha fet riure i poc a poc ha anat obrint el seu cor. Mostrant que és tan estimat com estima ens té. Ha estat com la silicona calenta que ens uneix, sempre a punt per donar un cop de mà, com l’Eli, de qui molt en podríem dir. Disposada a donar un cop de mà quan cal, a sumar, amb un somriure murri a punt, si tot va bé, perquè sinó, el geni també el treu. De qui el deu haver agafat? No ho sé pas! Però té les coses clares i el cor immens. Perquè si d’una cosa hem anat sobrats enguany, si és que mai en pot sobrar, és de cor.
Tot es veure la Sió i saber-nos còmplices. Saber-nos lligats per aquell fil invisible de la comprensió, perquè fer-se gran, també és comprendre als altres. El que diuen i el que callen i sobretot, saber quan dir i quan callar tot mostrant empatia. Però no tot és seriositat, i ara. Quan s’ha desbocat, quan s’ha deixat anar, ha estat un torrent de rialles. Incontenible. Efervescent i a vegades les rialles també s’han enfosquit. Créixer és això. Alts i baixos, però quina sort que hem tingut. I hem fet pinya. Colla. Bé ho sap la Mariona que enguany s’ha destapat. S’ha deixat anar i s’ha mostrat com intuïm que és. Feliç, decidida, sovint tossuda, perquè si una cosa vol, no patiu que trobarà el camí, però sobretot l’amiga pragmàtica, l’amiga de tots. Amb aquell punt de vista especial, capaç de fer fàcil allò difícil, fent també algun cop difícil el que és fàcil. Però és així. Energia i cor i una cosa va amb l’altra i les persones s’agafen en conjunt, no a bocins, com amb tots.
Un any més hem tingut la sort de poder compartir camí amb ells. Amb ells i tota la comunitat de grans. Un grup que es fa estimar. Que estima. Que et convida a fer i fer, però també a sentir, perquè són un grup clar. Transparent. Elèctric. Amb qui hem parlat de moltes coses i hem sentit moltes coses i hem après molt. Uns dels altres. Tots plegats.
Avui tanqueu la porta de l’escola. La tanqueu i feu un pas endavant, el que cal. El que toca. Però tanqueu la porta física, de vidre i ferro, d’una etapa, d’un espai, d’unes vivències, però sempre quedarà oberta la porta de l’escola en majúscules. De l’escola que és casa vostra. De l’escola com a comunitat, com a família i on sempre tindreu un espai aquí. Al nostre cor. Al nostre cap.
A la Vall de Néspola sempre sereu ben rebuts, perquè sou escola i allà on sigueu, ens tindreu amb vosaltres i anhelarem que vingueu i ens expliqueu com us va, com aneu, com esteu, com us sentiu...
Que tingueu bon viatge amics! Que el camí us sigui ric!
El 12 de setembre, primer dia d'escola el Sergi ens va rebre donant-nos un cordill vermell que l'havíem de guardar pel final. Un cordill per família. Després vam seguir un cordill vermell que passava per tota l’escola i de tant en tant en el cordill hi havia un cartell que hi posava alguna frase. Alguna era bastant llarga. Més tard quan vam acabar de veure l’escola seguint el cordill vermell, el cordill ens va fer sortir a fora. Un cop a fora sortien dos cordills. Un anava cap al riu i l’altre cap al carrer Joan Alavedra. Tots dos anaven a parar a la plaça Àngel Guimerà. Entrant a la plaça ens havíem de fer una foto amb el cordill vermell que el Sergi ens havia donat al principi. Després tothom agafava un paper i escrivia una paraula, la que volia. Després cada família lligava els papers al cordill de la seva família i lligaven el cordill amb els papers a un cercle. Totes les famílies en el mateix cercle. Quan tothom va acabar l’Enric amb el seu dron ens va fer una foto des de dalt. Un cop va fer la foto tothom va anar cap el bosc. Quan vam arribar ens van donar un tros de coca per cap i vam anar a jugar. Després ens van avisar i ens vam col·locar per grups, grans, mitjans i petits. Ens van explicar com funcionaríem. Quan vam acabar alguns van anar a l’escola a dinar. Quan vam acabar de dinar ens van explicar les tasques. Després ens vam posar en parelles d’un gran i un «petit» a fer els horaris.
